Me and the others...

Vida social?

Si he de ser sincera, no esperava gran cosa de la vida social que anava a tindre ací... vull dir, l’any passat ja vaig tindre l’experiència de que si no et coneixen bé, els anglesos no et conviden a fer res. Així que, com ja estava mentalitzada, tot el que m’ha anat venint, ho he viscut amb alegria! Ole ole ole! Jeje

Entre setmana no solc fer res especial, però m’agrada tornar a casa per rutes distintes amb la bici, uns dies per la ciutat, altres pel riu, per on entrenen els equips de curses sobre el riu. És prou curiós, com una persona, com si fos el sergent de l’exèrcit, va amb un micro marcant el ritme dels remos... L’any passat quan ho vaig decobrir, de tant de mirar, em vaig sentar damunt d’una ortiga!!! Jajaja. I eixa part del riu és molt diferent a la turística, perquè pots trobar també petits vaixells allargats “aparcats” en les vores. I sempre estan decorats d’una manera graciosa, o tenen macetes, o un gat que hi viu dintre. Altres dies, si isc prompte, intente anar descobrint raconets que no havia vist, com un carrer peatonal just al costat de ma casa que vaig descobrir la setmana passada, que està ple de tendetes i paraetes de hot dogs, flors, etc.

I altres dies, m’entretinc anant a comprar als supermercats (que per cert, les galetes que me viciaven l’any passat ja no les venen!! Això és roïn , però bo... perquè no en menge!!), que mai deixa de ser sorprenent tota la quantitat de guarreries de menjar que tenen, i no deixe de ser incapaç de comprar com una burra i no poder tornar a casa amb la motxilla i la bici petada (fins el manillar)!!

La veritat és que com l’any passat vaig vore tot açò a saco, enguany em trobe un poc gossarra per tornar a vore els Colleges o anar pel riu si no és amb companyia. Així que el que he fet també és proposar-me treballar al màxim en la tesi i eixes coses de les quals hui per hui, en Castelló no puc fer, com ara cuinar, llegir, dormir... i mirar pelis com una descosida!! Jajaja. Enguany m’he pulit les series de Como conocí a vuestra madre, Lost i Mujeres desesperadas... a més de totes les pelis de la categoria “comedia” de peliculasyonkis (sí, eixes que te fan la vida més fàcil...).

Però clar, encara que intente autoconvencer-me de que tindre tempsper a mi esta wai, etc etc... no m’ajuda res encendre el facebook perquè sou tots i totes unes males persones! I no hi ha dia que algú no puje fotos de Magdalena, o de Falles, o del Beneyto, o dels aniversaris varios ... però bueno, pareu JA!! Que jo intente no pensar en tot el que em vaig perdre... aish... jeje... en realitat m’encanta vore-les i riure’m, perquè és un poc com tindre-vos propet...

Tanmateix, sin quererlo ni beberlo, he eixit de festa!!!!! Primer, el divendres eixe amb la gent del congrés, i després, Nafsika i Napoleon feren un sopar per l’aniversari d’ella i va convidar a uns quants del departament (quasitots grecs i amb noms impronunciables tipus “aristopopulos”). Vam anar a sopar a un lloc que estava al costat del riu, quasi sobre l’aigua, que estava molt il•luminat. I amb la gent grega me pixava de risa, perquè són molt molt molt mes escandalosos que nosaltres!! I el grec és per a mi, com escoltar una mescla entre àrab i japonés... I no paraven de demanar Chardoney com a xurros... i jo ahí suant i pensant com dir a estes persones adultes i “serioses” si se podia dividir el conte i pagar amb targeta la meua part, o me quedava a escurar fijo... perquè duia nomes 30 pounds... Això sí, vam sopar molt bé. Hi havien “fried calamari”, ossiga calamars a la romana (5 calamars, 7 pounds!), i els grecs deien que la paraula “calamar” era seua!! I vam estar discutint un bon rato... I al final, Napoleon va dir que els entrants i la beguda les pagava ell, així que només me vaig gastar 10 pounds!! I no era qüestió de dir “no no... esto entre todos...”. Ah! I Napoleon, va voler fer una gràcia parlant castellà i va dir “si, Nafika es cumple ANOS... que cumplas muchos más ANOS”... i clar, m’entrà la risa típica... i li vaig explicar la diferència entre anyos i anos... i a un anglés li haguera paregut “rude” i haguera canviat la cara del embarrassment que li haguera entrat... però ell se va riure en una super carcallada i va continuar amb la jarana... i eixa nit, vaig estar imaginant-me la boda grega i el folklore de l’illa de Rhodos... On ja m’ha dit el que hem de visitar, les millors illes per fer un creuer, i fins i tot que podem llogar una moto per anar per la illa!!!!!!

I res, un altre cap de setmana, quan ja m’havia fet a la idea de no fer res en el finde: no querias plan, toma 3!! Per un costat me criden les cambreres espanyoles per sortir divendres i dissabte de nit. I per un altre, Paula, la xica portuguesa de l’any passat, m’escriu un mail per vore si tenia pla per a eixe finde, perquè a ella li abellia anar de compres i a lo loco per Londres! Bien!!! Compras en Londres Siempre!!! Total, que divendres no vaig ixir, perquè el dissabte vaig quedar amb Paula i vam estar per Londres tot el dia, i en tornar, vaig quedar amb les cambreres per sortir per ahí. La que m’ha fallat es Ana, l’altra portuguesa de l’any passat, perquè diu que te molta feina i venen sos pares a visitar-la.

Però Londres en Paula va ser genial! Vam quedar en trobar-nos en Covent Garden. I des que el tren va començar a entrar a la ciutat (tot s’ha de dir... un bitllet de 26 pounds per un hora de trajecte... un ronyó i un ull...) me va entrar de nou una espècie de sensació de “reviscolament” interior... els edificis grisos alts mesclats amb les casetes unifamiliars de colors, un Mc Donalds enmig de cada barri, un pont del Thames... I a l’estació de King’s Cross, només xafar el metro, de nou eixa sensació de gent, apilotament, estrés, dissabte amb més gent, el vagó a rebentar, ... se’m feia fins a agradable!! Com quan tens un deja vu, i somrius.I tornar a Covent Garden, un dels meus llocs preferits, amb la gent actuant al carrer, la tenda de té de les finestretes roges, olor a café, la tenda de dr. Martens plena de botes de colors, gent que esperava a gent en eixe cantonet tan màgic... I ahí estava Paula. I vam tindre un dia típicament londinenc, amb 5 minuts de sol, 5 minuts de pluja, i així consecutivament, paraigües dins, paraigües fora. I vam xarrar de tot, del Phd, de la gent de l’any passat, d’un altra Clara de Granada que havia passat també pel seu departament, ... i tot això, de tendeta en tendeta, i de market en market!

I va ser un dia tipus Pretty Woman, provant-nos des de vestits de calaveres i roses a tendes de Psychobilly del Soho, com vestits de princessa en les tendes més pijes de Picadilly. I vam trobar carrers peatonals nous amagats,on les portes, les finestres i les façanes eren de colors distints, i vam descobrir que no has de preguntar mai a ningú com arribar a un lloc determinat en Londres, per dos raons: primer, perquè allí no trobaràs a ningú que siga d’allí (de 10 vegades que vam preguntar com anar a algun lloc, 9 ens van dir “sorry, i,m not from here”) i segon, perquè si trobes a eixe 10%, t’ho indicaran malament!! Jeje... però amb sort, descobriràs coses pel camí. I així em vaig comprar uns guants a ratlles roges i blanques per 3 pounds (que necessitava urgentment per conduir la bici pels matins...) o una tenda de formatges gegants que empestusava tot el carrer. I vam dinar a un Pub hamburgueses i creïlles amb “alioli”... que jo vaig estar tota la vesprada cagant-me en l’alioli... i Paula se reia quan li vaig demanar un xiclet i li vaig dir que era un “el garlic killer”. Jeje. I es que Paula segueix igual, i això m’encanta d’ella. Vam acabar el dia en el Starbucks, fent-se un caputxino i una magdalena de triple-xocolata! Mmm I la vaig convèncer per a que se’n vinguera un cap de setmana a Cambridge, que la duria a fer punting, a vore colleges, a sopar al japonés i a ballar The killers!! Però al final no va poder vindre per un problema que té de vèrtigos... una peneta...

Ah! I despres, quan vaig arribar a Cambridge, sobre les 9 de la nit, vaig dir: encara que estas cansada, aiguada i gossarra... vas a fer un esforç i vas a sortir de festa!! I així ho vaig fer. Vaig cridar a “la Almu” (la cambrera de Castelló) i me’n vaig anar de festa amb ella i alguns companys de treball. Me va dir que aniríem a la inauguració de la casa d’un xic que li dien Victor, que treballava a un College també, i després a una festa d’ambient. I jo vaig pensar, de puta mare!!! Però la cosa se va traduir en que vam arribar a casa del tal Victor a la 1 quasi, i allí eren tot espanyols!! De Castelló, Burriana, Leon, Madrit, Salamanca, Badajoz, Barcelona... almenys 20 persones, on només hi havia una polaca que dia que volia ser espanyola, i un xic de l’Alger que sabia cantar Joselito (a little spanish boy singing years ago..deia ell). Imagineu el percal i les risses. I clar, vam estar allí fins les 4 de la matinada, i com ací tanquen tots els pubs a les 3, uns quants van dir d’agafar dos taxis de 7 persones (sí! Existeixen!) i anar a una Rave als afores. I jo, com anava a fer el que fera la Almu (perquè viu al costat de ma casa i tornàvem juntes), vaig dir que bé... ja que era això, o me tornava sola en un taxi a casa... Total que arribem a la Rave, després de marejar al pobre taxista per caminals estranys... i no hi havia res!! Ens vam clavar per un camping, per més camins en olor a vaca... i res!! Jajjaa... Vam decidir tornar a cridar als taxis, i que ens dugueren de nou a casa. I bé, és gent molt maja, gent acostumada acollir i desprendre gent... en el sentit, que tots han passat pel que es arribar a un país que no és el teu, i trobar que no tens amics... i que potser demà tu, que ara eres super amic, te’n tornes cap a casa. Així que són la mar d’oberts, i de seguida em van fer bromes com “i ahí en castelló, hi ha llet?”... pq Almudena, Teresa (la de burriana) i jo, érem baixetes... I el millor va ser quan un parell d’ells em preguntava “i tu, per què eres important?” i jo no entenia res... fins que vaig vore que Almudena, com me va conèixer servint-me vi en el sopar del congrés, els havia dit que jo estava ací investigant i era important! Jajaja Que il•lusos!! I em contaven també, com és quasi impossible fer-te amics anglesos, perquè ells són molts amics de tots els colleges, i només hi ha una xica anglesa en el seu grupet.

El mes graciós va ser la tornada, que ells van anar a casa Victor de nou (perquè havien cridat a Tele Cervesa!! No m’estranya... si tanquen tan prompte els pubs...) i jo vaig dir que em deixaren a casa, perquè ja eren les 7. I clar, obric la porta.... i Rachel que estava en el sofà!! I se n’anava a currar... i em va mirar com “esta perturbà d’on vindra a le 7 del matí??”... jjajaja.

Després un dijous vam anar al pub The Anchor a sopar, perquè es veu que en aquesta ciutat de saviesa suprema, els dijous universitaris se diverteixen anant al pub i ... jugant a concursos de preguntes!! “The quiz game” ... ejem... Sí. Tu vas ahí amb el teu grup d’amics, i concurses contra altres grups contestant preguntes sobre curiositats com “Quan van posar el 1r semàfor” i altres coses de cultura general. Clar, Chris estava més que nerviós de que anàrem tots... I jo pensava, “com no faça d’animadora”, no sé jo el que sabré de cultura anglesa... Però lo millor va ser que no van fer el concurs!! I Chris... tot despagat, se’n va anar a una màquina de trivial tàctil a jugar!!! Per favor, això sí que és “mono” del saber! Però jo em vaig alegrar, perquè així vam estar parlant d’altres coses més absurdes com que Cat havia d’anar a una festa de disfresses on el tema era “el que volies ser de major als 6 anys”.... i vam estar diguent el que volíem... ballarina de vallet o dibuixant de Disney volia jo!! Que fort... lo de ballarina me pega tanto... I també vam xarrar de la pel•lícula dels Simpsons... que jo vaig dir que se resumia en l’escena de Spidercerdo... i clar... algú va començar a tararejar la cançò... i un altre me va preguntar... com era la cançò en castellà... i em demanaren que la cantara... I jo, tota roja... ante los ojos expectantes de 8 persones, vaig cantar la 1a estrofa... i a ells els va fer gràcia, i començaren a repetir-la!! Amb el matís de que no poden pronunciar la “r” i la “d” seguides... i la cosa quedava com un “spideg-cegdo...” , però ells ahí, tots feliços... q bo!

Després també el s vaig ensenyar a dir butanero! Jajajaja... Perquè va sorgir alguna broma on inclogueren la figura de “the Milk Man” (com a icono de la infidelitat femenina quan l’home no està a casa... rollo... “el xic és pelroig perquè és fill del lleter...”). I jo, els vaig dir, que per a nosaltres el lleter no té eixe valor (bàsicament perquè no en tenim), i que l’equivalent seria “the butano man”... i se morien... els va fer tanta gràcia, que quan ja se m’havia oblidat, tornaven “clara... how was it? Butttanieeeroo”. I és curiós, com sobre les 12 entre setmana, per a indicar que és la darrera ronda, en el pub fan sonar una campana!

I res, el darrer cap de setmana vaig anar a Egham perquè havia quedat amb Courtenay, la professora de l’any passat. I de pas, vaig passar el diumenge amb Paula, que estava maleta de lo dels vèrtigos. El seu novio estava a Portugal i venia eixa nit, però ella (encara que diu que sempre cuina ell) em va cuinar un Bacallao au Bratz (amb creïlla, ceba, ous...mmm) apostes, perquè el vaig tastar quan vaig estar a Lisboa i ella volia fer-me algo especial. La veritat, é que la casa feia una olor a bacalao considerable... que si no saps que l’estan cuinant pots pensar de tot! Jajja. I vam estar intercanviant grups musicals, perquè a ella li agraden coses una mica frikis, però que no se’n van... com un cantant japonés que es pareix a Johny Deep. És més bonica... i em vaig copiar 6 receptes distintes d’una revista portuguesa de com cuinar l’abadejo, i després vam mirar DVD’s com a loques... Breakfast in Tiffany’s i una de Kung Fu que ella dia que era de risa, però que jo no parava de pegar cabotaes... I va arribar el novio, i com també és més majo que majo, es va posar a fer-nos pancakes amb melmelada a les 12 de la nit!! I va portar un fardatxo de mona de pasqua!! (que la veritat, que donava un poquet de grima tastar-lo...).

I ahir vaig estar dinant amb Courtenay, Sara i Sharon, i Courtenay va portar a Rowan la seua filleta... la que estava dins la panxeta quan jo vaig vindre a Egham l’any passat. I vaig menjar un cus-cus amb pebre i espinacs super bo (que jo ho vaig mesclar tot a trocets, i la cambrera me va dir que “well done” que no havia vist mai a ningú menjar-se el cus-cus així... i que li pareixia una idea genial... pozi). I vaig provar el “custard”, que es com una mena de crema anglesa, que molta gent diu que dona fàstic, però a mi em va agradar. I Courtenay em va proposar fer-li uns dibuixets per a unes tasques sobre Eye Tracking amb nens autistes, i que em pagarà!! Bien!! NO hi ha com mesclar dibuixar amb la meua feina... Estic molt contenta, la veritat. I de Egham, què dir? Que em sembla una merda merdosa comparat a Cambridge... i caminar pels 4 carrers que té no em va reviscolar res de res..